Tal dia com avui, de fa 75 anys, el Centre d’Esports Sabadell disputà la final de la Copa d’Espanya enfront al Sevilla.

El resultat possiblement ja el sabreu: 3-0 a favor dels andalusos. Va ser una temporada plenament sevillana, ja que el Betis en fou el campió de lliga.

L’alineació del C.E. Sabadell per aquest partit fou: Massip, Morral, Blanch, Argemí, Font, Gràcia, Sangüesa, Calvet, Gual, Barceló i Parera.

El Sabadell, tot i jugar a Segona Divisió, no arribava a la final amb l’etiqueta de Ventafocs precisament, i plantà cara al qui acabaria per proclamar-se vencedor. Més de la que acabà mostrant el marcador. És més, no eren pocs els que el donaven per favorit.

El gran handicap dels arlequinat fou la lesió de Gual només començar el partit. El golejador sabadellenc es trobava lesionat però va intentar forçar. Durant l’escalfament previ al partit no va tenir cap mena de problema, però només iniciar el ‘match’, a la primera arrancada, va recaure.

Per aquell temps encara no existien els canvis (només existien a Anglaterra, que es van imposar cap al 1933), fet que va suposar una greu minoració pel conjunt saballut que veia com hauria de jugar la totalitat del partit amb un home menys, ja que en Gual no era ‘útil’.

Però si voleu saber més dades sobre aquesta final, visiteu la web de la penya @rlekinats.com.

El cromo correspon a la lliga 1943/44 (la primera temporada de la història del C.E. Sabadell a Primera Divisió), però el protagonista és en Vicenç Gràcia, únic jugador que disputà la final de Copa del 35 i debutà amb el nostre club a la màxima categoria.

Hi ha una dita que en català és ‘de tal riu, tal aigua’, que ve a ser el mateix que ‘de tac buc, tal eixam’. En castellà en dirien ‘de tal palo, tal astilla’.

I aquí enceto una nova categoria. En el món del futbol és habitual que el fill d’un gran jugador es dediqui a la mateixa professió, tot i que no ho és tant que el fill iguali o superi al pare… sempre que el primogènit hagi jugat a l’elit.

Al C.E. Sabadell hem tingut alguns grans jugadors primogènits d’altres jugadors. Alguns d’aquests també han arribat a jugar a l’elit.

El primer cas que us proposo és el del gran Isidro Sánchez García-Figueras, pare de Quique Sánchez Flores. Va jugar durant tretze anys a Primera Divisió, guanyant quatre lligues, de forma consecutiva (amb el Reial Madrid) i també una Copa.

El defensa nascut a Jerez de la Frontera va arribar a Sabadell, provinent precisament del Reial Madrid, la temporada 1965/66 i es va quedar aquí fins que es va retirar a la temporada 1970/71, amb 34 anys.

Es va casar amb la germana de la ‘bailaora’ Lola Flores, Carmen, fet que li comportà cert seguiment per part de la premsa rosa, tot i que també feu que l’anomenada ‘diva’ flamenca visités l’estadi de la Nova Creu Alta.

Fruït d’aquest matrimoni va néixer en Quique, que també va signar un molt bon currículum com a futbolista, tot i que no tant com el seu pare: va jugar dotze temporades a Primera, una menys que el seu pare, ’només’ va guanyar una lliga… i no va jugar al C.E. Sabadell. Però a diferència del seu pare, que no hi va estar interessat de manera professional, s’està fent un bon nom com a entrenador (sota el meu punt de vista).

P.D.: També tinc cromos d’en Quique, tant de jugador com d’entrenador, però no els publico perquè, com ja he dit, mai va jugar al Sabadell i, de moment, tampoc ho ha fet d’entrenador.

El cromo que adjunto correspon a la temporada 1967/68, publicat per l’editorial Fher.

Com diu la dita: val més tard que mai. I això és el que faig avui.

Incloc un tercer cromo d’un dels protagonistes de la Copa Federació. Possiblement Mikel Loinaz passarà a ser dels més recordats en aquell partit de tornada de la final de la Copa Federació del 2000, ja que va ser ell qui va marcar el gol del Centre d’Esports Sabadell. Era el 2-1, ja en la pròrroga, que desfeia la possibilitat de les fatídiques tandes de penals i obligava als alacantins a marcar dos gols més si no volien caure derrotats. Afortunadament pels nostres interessos ‘només’ van aconseguir-ne marcar un, pel que la copa (i el premi pel vencedor: 15 milions de pessetes) va venir a Sabadell.

El cromo correspon a la lliga 1989/90, i fou editat per Este. Tot i que la seva millor temporada fou l’anterior (88/89), en la que va jugar un total de 19 partits, anotant 8 gols. Afegiré, ja que parlem de Copes, que Loinaz es pot ventar d’haver guanyat una Copa del rei, també amb la Real Societat, en la temporada 86/87 (l’última, fins al moment, del club de Sant Sebastià).

Avui es compleixen 10 anys de l’últim títol oficial a nivell estatal que ha aixecat el C.E. Sabadell.

El 7 de juny del 2000 guanyàvem la final a l’Elx. Tot i perdre aquell partit a l’estadi Martínez Valero per 3-1, el valor dels gols a camp contrari ens feien campions, ja que a la Nova Creu Alta el resultat va ser 2-0.

Malauradament no he trobat cap empresa editorial que es ‘digni‘ a editar cromos que no siguin de Primera (amb molta sort, només alguns anys, Segona A). Però tot i així, sí que es pot dir que dels jugadors que varen saltar al terreny de joc aquell dia, n’hi ha dos que han passat per Primera Divisió: Emilio Gutiérrez, ja hi havia jugat durant 5 temporades, mentre que Gaizka Saizar hi arribaria aquesta temporada que acaba de concloure.

Si voleu llegir un bon reportatge, ho podeu fer a la web de la penya @rlekinats.com.

El cromo d’Emilio pertany a la temporada 1994/95, de l’Editorial Panini, mentre que el de Saizar correspon a la 2009/10, d’Edicions Este.

Avui he sabut la sempre trista noticia de la defunció d’una persona, en aquest cas la de Pepe Cristo Vázquez, que ens ha deixat aquest mateix matí.

En Cristo fou jugador arlequinat durant quatre temporades, des de la 1969/70 a la 1972/73. En les tres primeres militant a Primera Divisió i en la darrera a Segona.

Tot i ser davanter no es destacà per tenir facilitat golejadora, de fet, en les tres temporades a Primera només va anotar 8 gols en un total de 58 partits. Tot i així, i el nombre de partits jugats així ho indica, comptava amb la confiança del míster.

Va arribar procedent d’un Betis que  per aquell temps jugava a Segona Divisió (va baixar en la  temporada 1967/68). Amb només 22 anys, va ser traspassat a canvi de Torrens i Frigols.

Després de la seva etapa de quatre temporades al Sabadell passà pel Múrcia, Elx, Salamanca, Palència i Jaén. Quan va deixar el món del futbol tornà a la seva Sevilla natal.

La seva ha estat una mort prematura, a l’edat de 63 anys, degut a una llarga i greu malaltia.

D.E.P.

Noticia publicada al Diario de Sevilla.

Cromo de la temporada 1970/71, d’Editorial FHER.

Hi ha moltes persones que s’estimen  aquest club, però hi ha qui ho fa d’una manera especial, tot i el pas dels anys. 

Un d’aquests és en Lluís Muñoz i no he iniciat aquest bloc per ell perquè sí. Ho he fet perquè en Lluís és un dels jugadors que va tenir la sort de ser un dels integrants del millor equip de la nostra història, el que va assolir el quart lloc en la temporada 1968-69. I posteriorment va poder defensar els nostres colors arlequinats, per primera vegada a la història, a Europa.

A això hi vull sumar que era l’únic jugador d’aquell mític equip que era nascut a la nostra ciutat.

No voldria oblidar-me de dir-vos que va ser escollit Millor Esportista de la ciutat al 1954 fet que, com a futbolista, només ha repetit en Lino Gutiérrez.

I comento això de que s’estima el club perquè sempre que he hagut de comptar amb algú per algun acte, per homenatjar algú, rememorar o recordar algun fet o simplement per xerrar del Sabadell, rarament he trobat a algú més disposat a el que faci falta.

El cromo que he inclòs correspon a la temporada 1970/71, la posterior a la que vam jugar la Copa de Fires (actual Europa League). És de l’editorial FHER que, com es pot veure, els imprimia amb una foto de cos sencer per davant i per darrera una ‘foto’ de la cara amb una breu presentació del jugador en qüestió.

A títol personal: de les millors col·leccions de cromos que s’hagin publicat mai.